Too Cool for Internet Explorer
Castellano - English

Manifest en defensa dels drets fonamentals d'Internet

Vols afegir un comentari?

El govern espanyol ha aprovat un avantprojecte de llei que imposa els drets d'autor per sobre dels drets fonamentals d'accés a internet. Entenc com a licit les reclamacions legals dels autors de continguts culturals a rebre els beneficis del seu consum però aquesta no és la la veritable raó d'aquesta llei. En la meva opinió la realitat que prostitueix aquesta llei és que els drets d'autor es poden vendre i per tant aquesta llicencia legal d'autoria passa a ser un valor d'inversió d'aquells qui els compren.

La industria cultural en general i discogràfica en particular acumula una gran quantitat de drets que utilitza per anar cobrant com si fossin dividends en accions. Aquest drets els obtenen gràcies a que la majoria de contractes que firmen els autors per ser editats, publicats i difosos contenen la clàusula de sessió de tots els drets d'autor a la companyia.

Per tant, aquesta llei no pretén salvar la propietat intel·lectual, ni la compensació econòmica dels autors culturals. Pretén salvar un marcat de valors controlat per grans companyies que tenen la practica majoria dels drets d'autor en propietat.

Així doncs jo defenso un model d'industrial cultural de lliure difusió, entenent la cultura com un be d'accés universal i no un producte comercial. On el finançament s'obtindria de la venda del format com a producte (concert, disc, sala de teatre, llibre, mp3) i no la de la venda del contingut (canço, novela, obre de teatre, etc..) De la mateix manera que calen biblioteques per fomentar la lectura cal un difusió gratuïta de contigus culturals per fomentar principalment el consum i creació de cultura i conseqüentment el consum dels seus productes derivats.

Afegeixo a continuació el manifest en defensa dels drets fonamentals d'Internet, que també subscric:

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia

NOTA: Este manifiesto fue redactado conjuntamente por periodistas, bloggers e internautas, en una maratoniana sesión durante la tarde-noche de ayer. Si estás de acuerdo, difúndelo por todas las vías que puedas.

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Vols afegir un comentari?

Després d'alguns mesos de parada del blog i amb diferents articles pendents de publicació avui reprenc la vida d'aquest bloc sumant-me a la publicació de l'Editorial comuna que han publicat els 12 diaris catalans en suport a l'estatut i reprovant l'actuació del Tribunal Constitucional sobre una llei refrendada l poble de Catalunya:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Fonts: Avui, Vanguardia

Un Sonar Canviant, un Sonar d'Èxit.

1 Comentari

Dissabte (20/06/09) vaig tornar a gaudir de nou d'una edició de nit del Festival Sonar. Una edició que per mi aportava molts canvis respecte a les anteriors.

El Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia de Barcelona per definició és un festival en reinvenció continua, un estat constant de metamorfosi que el fa bestant difícil d'explicar o definir a aquells que no el coneixen, però crec que és un dels fets que asseguren el seu èxit en una època de competència agressiva entre festivals d'estiu.

Aquest any però el canvi d'aposta ha estat descomunal. El Sonar de nit ha perdut un dels seus 4 escenaris, renunciant a les apostes més experimentals. Totes les actuacions, arriscades, noves, estranyes, etc... han passat al Sonar de dia que s'utilitza com una gran plataforma de l'avantguarda electrònica. El Sonar de Nit d'aquest any s'ha plantejat com una gran zona de festa, on totes les actuacions tenien un format, un sò i una estètica més "Club". Aquest ha sigut el Sonar més electrònic que he assistit mai des de'l 2003.

Les actuacions "Live" (instrumentals en directe) continuen sent la tònica dominant, les primeres hores de programació va ser on es trobaven els artistes més melòdics però a partir de la 1 de la matinada el ritme pur va agafar tot el protagonisme de la Nit. El Techno i l'Electro van explotar al màxim la potencia de sò fent ballar a milers de persones.

Un altre canvi que em va sorprendre va ser el cartell. A part dels cap de cartell "Orbital" i la vaca sagrada Jeff Mills tots els altres artistes eren bestant desconeguts per el gran public. Una aposta que fuig de la comoditat de portar noms que funcionen sols i de crear un festival endogàmic. El Sonar tot i ser un esdeveniment consolidat continua arriscant-se amb la promoció de noms nous. No tots triomfen, ni tots agraden. Potser no assegueren una Nit d'èxit però varis d'aquests noms seran caps de cartell en futurs festivals que aposten per artistes ja "comercialitzats".

Crec que el Sonar fa la feina ben feta. A la sortida del recinte podies recollir un gran nombre de "Flyers" de propers concerts i festivals on trobaves tots els noms que han crescut amb el Sonar, MissKittin, CarlCox, Richie Hawtin, Dj Hell, Sven Väth, Ricardo Villalobos, Felix da Housecat i moltissims més.

Un altre canvi significatiu també va ser la desarticulació de tot el campament que any rera any es muntava a fora el recinte del Sonar. Paradetes de firaires que feien l'agost venent menjar i beure. Parades de Neohippies i TechnoPunkies venent garrafon i drogues varies. Un ambient totalment public i permissiu de trafic de qualsevol estupefaent. Reventes per un tubo. Una Rave paral·lela anomenada "AntiSonar" que es muntava de forma il·legal en algun descampat dels voltants, etc... Un entorn aliè a la organització del festival que li portava més mala imatge que altre cosa.

La separació de SonarDia = ElectronicArt experimental i SonarNit = Festa electrònica, M'agrada. L'aposta per artistes més desconeguts tot i que no tots em convencin, M'agrada. La desvinculació amb el món "Rave" i la lluita contra el trafic de Drogues, M'agrada. Així doncs em va agradar, m'ho vaig passar molt bé, vaig ballar molt i vaig gaudir d'una gran companyia.

Finalment vull agrair a l'Ari, en Lluís i la Marga que van tenir els "Collons" d'apostar per una nit diferent. Em van acompanyar a un festival gens comercial que demana un xic d'acte de fe i en aquesta edició va mostrar la seva cara més rítmica, més ballable, més electrònica i més contundent. Espero que gaudíssiu tant com jo i descobríssiu coses noves. Si us va agradar, l'any que ve podem tornar a gaudir d'una nova edició del Sonar. Sonar 2010? Per quin estil apostarà? Amb quins canvis ens sorprendran?

Copa, Lliga i Champions !

Vols afegir un comentari?

Ja s'ha dit tot, no cal i no puc afegir res més, només dir:

Felicitats Pep

Felicitats Campions

Visca el Barça i Visca Catalunya!

KramBlog

* imatge: Portada del Periodico

El compte enrere cap a Roma...

2 Comentaris

Ja només falta una setmana i els nervis ja estan a flor de pell. Tenim el doblet i la temporada ja és memorable, però ens queda el repte més important. El títol més desitjat per tots els culés i el que ens permetrà fer historia cantant COPA, LLIGA i CHAMPIONS!!!


El compte enrere pel partit de l'any no té pausa, només queden: